La funció del "corso" en els conflictes mediterranis del S.XIV.
EL CAS DE SARDENYA
La guerra marítima en l’Edat Mitjana no era
cosa només de les flotes oficials sinó que es subvencionava també sobre la
iniciativa privada, sobre els corsaris que treballaven sols o amb ajuda
oficial, ja sigui en forma de préstec de l’embarcació, ja sigui amb el pagament
de la tripulació durant un període determinat o amb l’entrega de vitualles.
El corsari rebia una llicència en la que s’especificaven
els seus drets i obligacions; entre els drets figurava el dret total o parcial
sobre el botí i la jurisdicció sobre la tripulació, i entre les obligacions la d’atacar
només als enemics, que normalment s’hi especificaven. Però encara que el
corsari havia de presentar fiança abans de salpar, no se solia acomplir sempre
i els navegants amics resultaven atacats amb freqüència, ja que es detenien totes
les naus per comprovar si portaven o no mercaderies d’enemics, lo que causava
nombrosos abusos.
En las guerres obertes contra estats cristians,
por exemple les de la Corona d’Aragó amb Gènova o Castella a mitjans del s XIV,
els corsaris van complementar les flotes oficials o cobrir àrees on aquestes no
arribaven, fins i tot Hi va haver conflictes on els corsaris van prendre un
protagonisme major, quan per tradició secular o per falta de recursos el estat
no tenia una intervenció suficient per a dirigir operacions de defensa o de represàlia.
El espai tradicional per a aquesta practica en
el Mediterrani havia sigut la lluita contra el nom islàmic; mentre que les
relacions amb l’estat islàmic de Granada estaven regulades i deixaven poc marge
a les activitats corsàries o de pirateria, excepte durant la guerra oberta, les
relacions amb els països de l’àrea del Magreb eren poc definides i, ja que els
tractats de pau eren poc freqüents, era tan practicat el comerç com el “corso”.
El corso contra el litoral del nord d’Àfrica o
contra naus musulmanes responia a una necessitat de defensa, ja que els
corsaris berberiscs també atacaven terres cristianes i, a més a més estaven justificades
pel enfrontament religiòs.
Des de la mitat del s XIV a principis del XV els
corsaris van trobar amplies possibilitats d’actuació en un altre espai, durant el
conflicte de Sardenya.
La conquesta pels catalans del territori d’aquesta
illa ocupada per Pisa, en 1323, va obrir un conflicte primer amb Pisa, que va
haver d’abandonar Sardenya, i després amb Gènova, que també exercia una gran
influencia al nord de l’illa, on estaven aposentats diversos nobles d’ ascendència
genovesa; a pesar dels nombrosos tractats de pau firmats, l’hostilitat no va desaparèixer,
durant molt temps, provocant quantitat d’incidents en el mar.
L’aixecament dels Arborea va complicar la
situació; eren els únics senyors territorials autòctons i la seva aliança
inicial amb els monarques catalano-aragonesos havia facilitat la conquesta
catalana; el seu canvi d’actitud i la seva entrada en guerra va agreujar el
domini català a l’illa, reduint-lo en només dos punts, Càller (Cagliari) y el Alguer (Alghero).
Els Arborea tenien la prioritat d’expulsar als
catalans de l’illa; després de utilitza’ls per a eliminar als seus adversaris,
beneficiant-se de la unificació de l’illa en un sol estat aconseguit pels catalans,
aprofitant els moments més difícils de la guerra dels catalans contra Gènova
(1351-1362) i també amb Castilla (1356-1369), per a desenvolupar les seves
campanyes a l’illa.
Esgotats per
aquestes guerres, especialment amb Castella, els estats de la Corona de Aragó
no van poder afrontar les despeses de defensa a l’illa; el salari dels soldats;
les provisions per a dos ciutats quasi aïllades en territori enemic,;o el
manteniment de les naus que controlarien la costa, evitar l’ajuda al enemic per
part dels genovesos e imposar el bloqueig als ports dels Arborea.
En aquest moment, els corsaris es convertiren
en peces fonamentals per l’illa:
-col·laboraven en la defensa i,
-desviaven naus catalanes o d’altres nacionalitats per
a confisca’ls-hi el carregament, a petició de les ciutats, al·legant necessitats
de guerra, pel pagament dels soldats i proveir l’illa.
Quan les ajudes del rei no arribaven per a cobrir
aquestes despeses; aquestes operacions es legalitzaven, lliurant als perjudicats
un certificat per a poder reclamar a la cort l’import de lo confiscat.
La col·laboració dels corsaris en la defensa
de las posicions catalanes a Sardenya era premiada pels oficials reals a l’illa
amb “guiatges” o salvaguardes que els permetia vendre el botí aconseguint abastar-se
de queviures i aconseguir tripulació.
Aquestes activitats
donaven vida a l’economia local, consolidada per la guerra, fent impossible el
comerç normal, creant un cercle viciós difícil de trencar.
Les ciutats marítimes catalanes, valencianes i
mallorquines, van intentar posar-hi fi mitjançant la injecció de diners per la
defensa i proveïment de l’illa a canvi d’abandonar la política de la protecció
als corsaris, sense aconseguir-ho, al no poder contrarestar aquest “negoci”
durant gaire temps.
Una part dels corsaris bascos que en la segona
mitat del s XIV començaren a freqüentar el Mediterrani elegiren Sardenya com a
base d’operacions, donades les facilitats que la situació de guerra a l’illa els
proporcionava. En canvi, d’altres com Pedro de Larraondo, escolliren el partit
contrari, el dels genovesos, i s’instal·laren a las illes de l’Egeu,
concretament a Mitilene (Lesbos), on també trobaven facilitats si les víctimes
que escollien eren, por exemple, els catalans.
Bibliografia de l’article:
Aquest
treball forma part del projecte d’investigació “La Corona de Aragón potencia
mediterránea: expansión territorial y econòmica en la Baja Edad Media.”
Per la tipologia del corsari: diferents classes
d’atacs, reglamentació, finançament, àmbits d’actuació i refugis, diferent gent
que s’hi dedicava, embarcacions utilitzades i tripulacions, el botí, el tracte
a la tripulació i passatgers de la nau apressada, conseqüències en el trànsit
marítim i en el comerç, etc., veure: FERRER I MALLOL, Maria Teresa: “Corso y
piratería entre Mediterráneo y Atlántico en la Baja Edad Media”.
.La
Península ibèrica entre el Mediterrani i l’Atlàntic. S XIII-XV , V Jornades Hispano-Portugueses
d’Història Medieval (Cadis 1-4 abril 2003). MOLLAT, Michel: “Essai
d’orientation pour l’étude de la guerre de course et la piraterie (XIIIe-XVe
siècles)”,
Anuari d’Estudis Medievals, 10 (1980).Actes
del I Congres Internacional de Historia Mediterrània. La Península ibérica y
el Mediterráneo centro-occidental (siglos XII-XV) (Mallorca 1973), pp.
743-749.
Un artícle “De la piraterie sauvage à la
course réglementée (XIVe-XVe siècle)”, Mélanges de l’École Française de Rome,
87 (1975), pp. 7-25
FONTENAY, M.-TENENTI, A.: “Course et
piraterie en Méditerranée de la fin du Moyen Age au début du XIX siècle”,
pp. 78-136,
“VIII Jornades d’Estudis Històrics Locals”.
El comerç alternatiu. Corsarisme i contraban (S. XV-XVIII) (Palma, 1989), Institut
d’Estudis Baleàrics, Palma de Mallorca, 1990.
UNALI, Anna: Marinai, piratie corsari
catalani nel basso medioevo, Cappelli ed., Bolonia, 1983.
DÍAZ BORRÁS, Andrés: Los orígenes de la
piratería islámica en Valencia. La ofensiva musulmana trecentista y la reacción
cristiana, CSIC,Institución Milá y Fontanals, Barcelona, 1993.
LÓPEZ PÉREZ, María Dolores: La Corona de
Aragón y el Magreb en el siglo XIV (1331-1410), CSIC, Institución Milá i
Fontanals, Barcelona, 1995, 577-841.
HINOJOSA MONTALVO, José: “Piratas y
corsarios en la Valencia de principios del siglo XV (1400-1409)”, Quaderns
d’Història. Annexes de la Revista Hispania, 5 (1975).
FERRER MALLOL, M.T.: “Els corsaris
castellans i la campanya de Pero Niño al Mediterrani. Documents sobre El
Victorial”, Anuario de Estudios Medievales, 5 (1968 [1970]), pp. 265-338,
SIMBULA, Pinuccia F.: Corsari e pirati nei
mari della Sardegna, CNR. Istituto sui rapporti italo-iberici, Cagliari,
1993,
“I pericoli del mare: Corsari e pirati nel
Mediterraneo basso medievale”, en Viaggiare nel Medioevo, a cura di S.
Gensini, Pisa, Centro di Studi slla civiltà del Tardo Medioevo. San Miniato,
2000, pp. 369-402
. Ferrer
Mallol, M.T., “Vida, aventuras y muerte de un corsario castellano: Diego
Gonzálvez de Valderrama, alias Barrasa (1410)”, en Corsarios castellanos y
vascos, pp. 99-242.5.
MUTGÉ VIVES, Josefa: “El consell de
Barcelona en la guerra catalano-genovesa, durante el reinado de Alfonso el
Benigno”, Anuari d’Estudis Medievals, 2 (1965), pp. 229-256.
MELONI, Giuseppe: Genova e Aragona all’epoca
di Pietro il Cerimonioso, Cedam, Pádua, 1971-1982, 3 vol.
FERRER I MALLOL, M.T.: “Lapace del 1390 tra
la Corona d’Aragona e la Repubblica di Genova”, Miscellanea di Storia
Ligure in memoria di Giorgio Falco, Génova, l966, pp. 151-191.
“Antecedenti e trattative per la pace del
1402 fra la Corona catalano-aragonese e Genova: un tentativo per porre fine
alla guerra di corsa”, Archivio Storico Sardo, XXXIX (1998). Studi in
memoria del Prof. Giancarlo Sorgia, pp. 99-138.
CONDE Y DELGADO DE MOLINA, Rafael: La
Sardegna aragonese, en Storia dei Sardi e della Sardegna. II. Il Medioevo,
Jaca Book, Milano,1987.
CASULA, Francesco Cesare: La Sardegna
Aragonese. 1. La Corona d’Aragona, Chiarella, Sassari, 1990.
FERRER I MALLOL, M.T.: “La guerra d’Arborea
alla fine del XIV secolo”, en Giudicato d’Arborea e Marchesato di Oristano:
proiezioni mediterranee e aspetti di storia locale, Attidel Iº Convegno
Internazionale di Studi (5-8 dic. 1997), a curadi Giampaolo Mele, ISTAR,
Oristano,2000, pp. 535-620.
PUTZULU, Evandro: “Pirati e corsari nei
mari della Sardegna d
urante la
prima metà del secolo XV”, en Actas del IV Congreso de Historia de la Corona de Aragón, I, Palma de
Mallorca, 1959, pp. 155-171.
FERRER I MALLOL, M.T: “La conquesta de
Sardenya i la guerra de cors
mediterrani”, en Els Catalans a Sardenya,
Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1985, 35-40. ID.: “El cors català contra
Gènova segons una
reclamació
del 1370
